RSS 
CAT / CAST    A    A
"Tot un món" sense substitut: Catalunya ja no és diversa?
28/07/2017

Article d'opinió

Mar Carrera, periodista i editora de Pol·len Edicions

L'autora es planteja el per què la cancel·lació del programa Tot un món a TV3, després de més d'una dècada en antena.

Font: CRÍTIC
El diàleg islamocristià
12/04/2017


Article d'opinió

Salwa L'Aouaji El Gharbi, membre del Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa.

Discurs de Salwa L'Aouaji El Gharbi sobre la relació entre cristianisme i islam, en l'acte de lliurament del VI Memorial Cassià Just al dominic Jean Jacques Pérennès.
L'autora fa una anàlisi sobre el cristianisme i l'islam i detalla els punts de connexió entre les dues religions. Considera que s'ha de potenciar el diàleg social.

Font: governacio.gencat.cat
"Racisme invisible i impune"
24/03/2017

Article d'opinió
 
Alba Cuevas, directora de SOS Racisme Catalunya

L'autora reflexiona sobre el racisme i les diverses cares que té, també argumenta per què considera que actualment el racisme és invisible "ho és fonamentalment perquè no hi ha voluntat política ni institucional per fer-lo aflorar".

Font: eldiario.es
Els Premis Gaudí i la connivència dels mitjans de comunicació amb el racisme
03/03/2017

John Diop Diouf
Llicenciat en Ciències Polítiques i de l'Administració i Màster en Gestió de la Immigració

Enguany, la cerimònia dels premis de cinema català, els Premis Gaudí, mitjançant la persona encarregada de conduir-los, el polifacètic Bruno Oro, ha comptat amb una crítica fina i constant sobre la precarietat laboral dels actors, que ha casat a la perfecció amb l’excels discurs de l’actor guardonat amb el Premi Gaudí d’Honor, Josep Maria Pou, sobre la fragilitat laboral de tot el sector de la creació cinematogràfica. També Isona Passola, presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, ha realitzat una crítica, tot i que més institucional i global, amb una crida a incrementar la despesa a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, és a dir TV3 i 33/Super3, com a eina de suport a les produccions catalanes, mentre enarborava la bandera del suport actiu a produccions en la llengua pròpia del país, el català.

Durant l’esdeveniment, com és habitual en qualsevol gala de cinema televisada, hi hagut una clatellada als Estats Units, en aquesta ocasió, relacionada amb la brutalitat policial.

A Catalunya, com a Espanya, existeix un sentiment profund i transversal molt crític envers els EUA, tant per factors socioculturals, com pel fa a la seva política exterior. Per bé que aquest sentiment és ben present al país en les tertúlies radiofòniques i televisives, sorprèn com tradicions tan americanes com Halloween, Blackfriday o els cupcakes s’escampen i arrelen cada cop més sense gaires escarafalls per part dels líders polítics o socials.

Aquí i arreu, en la recollida de premis de cinema, el gremi aprofita l’avinentesa que dóna l’alta-veu de la televisió per comunicar les mancances –que en són moltes– del món del cinema i de la ficció televisiva. Per contra, sobta que, en els darrers anys, en guardons que són un referent per als Gaudí –com són els Oscar o els Emmy, pel que fa a les sèries–, la qüestió de la diversitat ètnica en el repartiment de papers principals ha estat un assumpte debatut àrduament. En canvi, a Catalunya, aquesta qüestió ha estat absent en la celebració, amb poc marge perquè els actors fessin discursos, i tampoc ha estat un tema d’anàlisi en posteriors debats sobre els premis del cinema català. 

A hores d’ara, desconcerta observar com la ficció catalana amb voluntat realista i nacional, en una sèrie com La Riera, que es desenvolupa a la comarca del Maresme, àrea amb una alta densitat de població d’origen immigrant, no tingui entre els seus protagonistes cap minoria ètnica o que la sèrie Merlí mostri una aula on els únics protagonistes són el jovent blanc.

L’omissió constant de la realitat estreny la idea dels diferents com els rars, com l’anormalitat que no és part de la comunitat. Una televisió pública no hauria de caure en aquests paranys i hauria de treballar per ser el referent de tothom al territori. 

És important recordar que si volem defugir, tard o d’hora, d’un sistema de quotes hem de donar oportunitats perquè promeses de la interpretació amb ascendències encara considerades exòtiques puguin algun dia guanyar un premi Gaudí. Un bon exemple d’això es plasma el 2015 amb Viola Davis (Cómo defender a un asesino), primera dona afroamericana guanyadora d’un Emmy en una sèrie dramàtica, que en el seu breu discurs assenyalava que si no hi ha papers líders a interpretar és impossible guanyar nominacions o premis.

L’endemà dels Premis Gaudí es coneixia, arran d’una carta publicada a El Periódico, la notícia d’una jove catalana d’origen indi que va patir un agressió verbal racista en un vagó de tren dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) per part d’uns nens d’entre 11 i 12 anys d’un col·legi d’elit, mentre la resta del vagó romania impassible.

Aquesta situació es va tractar als mitjans amb seguiment irregular, acompanyada de la repulsa i la consternació corresponents, però sense la intenció de cap dels conductors dels programes de més audiència a Catalunya de tractar la qüestió –ja sigui el racisme o la diversitat cultural– en un programa a fons.

Pocs dies abans que es coneguessin els fets dels Ferrocarrils, les primeres accions del recent nou president dels Estats Units d’Amèrica (EUA), Donald Trump, mitjançant decrets executius d’implementació immediata, han deixat estorats a totes aquelles persones que pensaven que la seva campanya era només focs d’artifici i que la presidència el moderaria i el faria actuar de forma més pragmàtica, fent que abandonés els seus compromisos de campanya.

Moltes persones del gremi dels tertulians a Catalunya, que demanen que les promeses electorals es puguin complir, sempre d’acord amb legalitat internacional i en un clima pacífic, ara s’esquincen les vestidures quan el president Trump advoca per construir un mur amb Mèxic, com si Espanya no tingués un mur amb ganivetes esmolades a la frontera de Melilla. Tanmateix, el problema de fons no és el mur, sinó la retòrica xenòfoba i provocativa que emmarca la seva construcció, perquè, si bé és cert que en un món ideal no hi hauria d’haver fronteres, també és molt cert que una de les prerrogatives bàsiques dels estats és la vigilància i la protecció de les seves fronteres.

La paralització provisional per part d’un jutge federal del decret executiu presidencial que prohibia l’entrada al país de la ciutadania de set països de majoria musulmana (Síria, Iran, Iraq, Somàlia, Sudan, Iemen i Líbia) és una bona mostra que el sistema de poders i contrapesos funciona.

Des de Catalunya i Europa es mira àmpliament els EUA amb una certa superioritat, però allà no s’és immigrant tota la vida, hi ha una concepció reeixida de la ciutadania. La llibertat religiosa és un fet i ells l’han encarat i, fins ara, s’enfronten amb el racisme i la discriminació amb més o menys èxit.

Per tot això, els mitjans de comunicació del nostre país, en comptes d’embadalir-se amb una presidència estatunidenca que respon a moltes de les pors que aquí també existeixen, fora convenient, pel que fa a la diversitat cultural, que ajudessin a cohesionar el país en lloc de l’actual laisser faire, laisser passer o, com diem aquí, qui dia passa any empeny.

 

 

 

Font: MDA
Merlí: quan la ficció no reflecteix la diversitat
17/01/2017

Article d'opinió

Carles Solà, periodista i director del programa Tot un món

L'article analitza la presència de protagonistes diversos a la sèrie de proximitat Merlí, l'autor es pregunta per què? una sèrie ambientada en un Institut, que reflecteix la realitat actual no n'hi ha una representació de persones d'orígens diversos, considera que és una mancança difícil d'explicar.

Font: Observatori crític dels mitjans. Mèdia.cat
Periodisme contra els prejudicis: vuit apunts per fer-ho millor
28/10/2016

Article d'anàlisi i opinió
Mar Romero Sala, periodista

Arran de la celebració de les jornades "Periodismes diversos, periodismes transformadors" el 26 d'octubre de 2016, a càrrec del Grup de Comunicació de la Xarxa BCN Antirumors amb l'objectiu de definir, impulsar, promocionar dinàmiques periodístiques i comunicatives que es connectin de forma professional i responsable amb la diversitat sociocultural de la ciutat.

La periodista dibuixa vuit claus d'acció i reflexió que cal tenir present en el periodisme divers i inclusiu.

Font: Sentit Crític Opinió i anàlisi
Immigració, crisi econòmica i discursos radiofònics: cap a un llenguatge excloent
10/05/2016

  Dra. Dolors Comas d'Argemir i Cendra
Catedràtica d'antropologia social i cultural de la Universitat Rovira i Virgili

Dra. Iolanda Tortajada Giménez
Llicenciada en Sociologia per la UAB i doctorada per la UB. Professora dels Estudis de Comunicació de la Universitat Rovira i Virgili

Dr. Raúl Martínez Corcuera
Professor de la Facultat d'Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic i membre del grup de recerca LMI-UVIC

Article publicat a la revista "Estudios sobre el Mensaje Periodístico" de la Universitat Complutense de Madrid

Els mitjans de comunicació juguen un rol fonamental en la percepció social del procés migratori i de les minories ètniques. Mitjançant l’anàlisi d’un conjunt d’emissions a Catalunya Ràdio, RAC 1 i la COPE, l’estudi que presenten pretén determinar si el discurs radiofònic es fonamenta en un llenguatge inclusiu que contribueix a la cohesió social, o bé promou un sobredimensionament dels conflictes contribuint a estendre la xenofòbia. Coincidint amb la crisi, el llenguatge excloent es consolida i s’estén en els mitjans.

L’anàlisi desenvolupat evidencia l’ús de concepte i estratègies discursives que remeten, d’una banda, al racisme modern i, d’altre, al llenguatge de l’odi, són freqüents les imprecisions, la invisibilitat i homogeneïtzació de determinats col·lectius, la contraposició “nosaltres/ells” i enfocs basats en el conflicte que emfatitzen les diferències ètniques.

Font: MDA
Ebola i la deshumanització de l’'Àfrica
28/11/2014
John Diop Diouf
Llicenciat en Ciències Polítiques i de l'Administració i Màster en Gestió de la Immigració

Entre altres esdeveniments, el 2014 serà recordat als calendaris internacionals d'efemèrides i, especialment, al calendaris de fets destacats de l'agenda social, política i sanitària espanyola, com el mes en què un afer internacional va esdevenir crisi domèstica d'Estat: la malaltia del virus de l'Ebola.

Aquesta patologia hemorràgica febril causada per un virus del gènere Ebola no és cap malaltia desconeguda per a la ciència, sinó que, se'n té coneixement des del 1976, data en què van tenir lloc els primers brots simultanis a la República Democràtica del Congo i al Sudan, a prop del riu Ebola. Es tracta d'un virus que es transmet fonamentalment mitjançant el contacte amb la sang i els fluids (femta, vòmit, saliva, llàgrimes, suor, esperma i fluids corporals) de persones amb símptomes de la malaltia.

La presa de consciència mediàtica europea i internacional emergeix arran dels contagis d'un metge nord-americà, un sacerdot espanyol i un infermer britànic durant el mes d'agost d'enguany, tal com l'expresident de Nacions Unides, el ghanès, Kofi Annan, ressaltava recentment. Tanmateix, la malaltia hemorràgica feia estralls, amb una seixantena de casos detectats el mes de març a Guinea a través d'una soca originària de Zaire, amb una taxa de mortalitat entre el 60% i el 90% dels casos. Dades de l'Organització Mundial de la Salut (31/11/2014) constaten 13.567 casos confirmats i 4.951 morts notificades. No obstant això, cal posar en relleu que, informacions publicades al New England Journal of Medicine amb dades de científics de l'Imperial College London, que parteixen d'una estimació de letalitat del virus d'un 70%, en els 18.000 casos probables, 12.000 persones o bé han mort o bé estan a punt de fer-ho.

Les informacions mediàtiques sorgides, especialment les radiofòniques, arran dels casos a ciutadans de països occidentals transmetien, en algunes ocasions, que la gestió que se'n feia a l'Àfrica Occidental era caòtica. Aquestes informacions contrastaven amb la lloança del New York Times i de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) de les accions d'aïllament empreses pel govern senegalès, un Estat que el 17 d'octubre va ser declarat lliure del virus. Igualment, Nigèria, el país més poblat de l'Àfrica, amb més de 153 milions d'habitants, va ser declarat Estat lliure del virus el 21 d'octubre. Tanmateix, el 8 d'agost, l'OMS va declarar l'estat d'emergència de salut pública internacional pel virus de l'Ebola a Guinea, Sierra Leone i Libèria, països amb sistemes sanitaris dèbils on es produeix una transmissió intensa del virus.

Mentrestant, Libèria, el país que més ha patit el virus, demana 2,4 milions de paquets de guants i 85.000 bosses corporals per ser capaç de lluitar contra el virus en els propers sis mesos. En l'actualitat, només disposa de 18.000 guants i de 5.000 bosses corporals.

El tractament del mitjans audiovisuals catalans s'ha focalitzat, en primer lloc, en l'infectat espanyol i, en segon, en la gestió política del govern d'Espanya seguida, a distància, en un tractament d'esquitllentes del drama humanitari.

El periodisme català ha desaprofitat l'ocasió de posar en relleu com el brot del virus roman fora de control a territoris com Guinea, Sierra Leone i Libèria, estats fallits, terme aplicat en ciències polítiques per denominar aquells països on no hi ha un govern efectiu amb plenitud de facultats de control del seu territori. Estats que, com l'OMS assenyala, es caracteritzen per sistemes de salut precaris, amb manca de personal públic, d'infraestructures i de recursos, que recentment han passat per períodes llargs de conflicte i d'inestabilitat. Una altra ocasió desaprofitada per explicar l'Àfrica, així com els contrastos i els estadis de desenvolupament de la regió. Una altra ocasió desaprofitada per donar a conèixer com aquesta malaltia s'acarnissa, principalment, on hi ha pobresa i manca dels elements mínims d'un Estat.

Així mateix, els mitjans de comunicació tampoc no s'han fet ressò de les paraules de Kofi Annan a la cadena nord-americana de notícies CNN (20 octubre 2014) en què assenyalava que "si la crisi hagués colpejat en alguna altra regió, s'hauria tractat de forma diferent". L'exdiplomàtic va afegir que "De fet, quan mires l'evolució de la crisi, la comunitat internacional no va despertar de debò fins que la malaltia va arribar a Amèrica i Europa".

La premsa anglosaxona (New York Times, CNN, BBC) recull com ha tractat la crisi de l'Ebola el govern del president B. Obama i el compara amb la gestió negligent de l'administració nord-americana del president G. Bush amb relació als efectes de l'huracà Katrina a la ciutat de Nova Orleans, conurbació aleshores predominant l'afroamericana. Altres valoracions periodístiques precisen com el fenotip, o bé la classe, podrien haver jugat un paper en la manera de resoldre la crisi. Val a dir que la crisi humanitària gestionada pel president B. Obama ha coincidit en període electoral amb importants eleccions a governador i al Senat.

Per acabar, sembla que la successió de fets i d'absències informatives encara no ha indignant o no ha revoltat prou la ràdio i les tertúlies radiofòniques més escoltades a Catalunya. Seguint les estimacions similars a les apuntades més amunt, es pronostica que a principis de gener del 2015 es produiran prop de 10.000 casos per setmana, que projectaran un panorama desolador de mortalitat. Potser, si el drama hagués estat a l'hivern la premsa s'hi hauria interessat més.

Ceuta i els 30.000 immigrants: alarma social per sobre del periodisme de dades
03/03/2014

Article d'opinió d'en Miquel Pellicer

El periodista fa una anàlisi de la portada del País, publicada el 16 de febrer de 2014, amb el títol "30.000 immigrants es preparen al Marroc per saltar a Ceuta i Melilla" que va generar moltes controvèrsies ja que estava precedida després de la polèmica mort de 20 immigrants a Ceuta i la intervenció de les forces de seguretat. L'articulista, es pregunta per què aquesta alarma social? quan la immigració mai ha estat entre els 10 principals problemes dels espanyols segons el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS).

Font: Continguts digitals
Publicitat institucional. La loteria nacional, en un país normal
14/01/2014

John Diop Diouf

Llicenciat en Ciències Polítiques i de l'Administració
Màster en Gestió de la Immigració

La situació d'asfíxia financera i crisi econòmica ha conduit al govern del President Mas a introduir noves taxes per quadrar els pressupostos de la Generalitat de Catalunya. En aquest sentit, el govern ha creat una nova loteria de Nadal fent la guitza a l'estatal i arreplegant la inèrcia de compra amb la creació d'una loteria catalana. El sorteig destina el 30% dels guanys a programes d'infància i adolescència en risc d'exclusió social a Catalunya. Tot això, amb una campanya publicitària breu i enginyosa representativa del territori físic català però poc realista respecte el seu territori humà: les persones que viuen i treballen al país.

El catalanisme polític tant des del pujolisme fins al PSUC passant per Esquerra, PSC, ICV-EUiA, les CUP i Ciutadans han entès la catalanitat com un punt d'arribada en què qualsevol persona s'hi pogués acomodar sense renunciar als seus orígens. Tanmateix, des d'un punt de vista de cohesió comunitària amb els espots publicitaris de la Grossa de Cap d'Any obliden novament representar de forma normalitzada la diversitat ètnica visible del dia a dia.

En un context social, econòmic i polític convuls a Catalunya i a l'Estat espanyol es reprodueix tímidament un discurs des de destacats economistes televisius d'esquerres i dretes que demostren  fefaentment com un menor nombre de treballadors estrangers al territori reduiria la taxa d'atur. Si bé és un fet cert però de devastadores conseqüències humanes i econòmiques per la reproducció i pervivència d'aquest país.

Novament, una campanya de la Generalitat destinada a la població general del país ha omès representar visiblement d'una forma normal la interculturalitat present als nostres carrers, escoles i llocs de treball. La loteria catalana neix amb imaginari esbiaixat del que és la societat catalana avui, una societat plural i diversa. En canvi, la campanya del sorteig de Nadal espanyol trasllada un imaginari d'una societat multiètnica unida que amb il·lusió espera el sorteig de la loteria nacional, la de tots els espanyols.

En un país normal o que pretén ser-ho, la visibilització i normalització de la diversitat cultural és un element imprescindible per crear referents comunitaris comuns, compartits i sinergies de pertinença. La omissió sistemàtica de la visibilització normalitzada de la diversitat de les minories visibles com actors en espots publicitaris, en els programes de TV3 en prime time tret dels espais infantils, gastronòmics o de viatges és escandalosa i contraproduent i facilita l'ssentament d'un relat que en què els absents són els altres, els perceptors, els que no són dels nostres i, per tant, no estan en les campanyes generalistes perquè no són part del cos general o central.

Per tot això, el govern d'un país normal ha d'entendre la visibilització de la diversitat com un imperatiu transversal en qualsevol campanya de comunicació pública i, especialment, quan es realitza des d'una empresa pública que a més està governada per un partit que es dirigeix a la consecució d'un estat propi independent per a tots els catalans i catalanes. Paradoxalment, la manca de visibilització de la diversitat del cultural dels residents al territori destaca quan probablement una part rellevant dels perceptors directes dels programes tindran ascendència immigrada.

Font: MDA
Avís legal    |    Protecció de Dades    |    Mapa Web