Contextualitzem. Espanya viu un auge de la violència individual i colectiva. Crema de cotxes; agressió a un conseller del Partit Popular a Múrcia i a independentistes catalans a València; violència al carrer; delinqüència menor, i deixo a banda els assessinats de diferent tipus que envaeixen les pàgines de la premsa des de fa un temps. Salt està a la cua de la delinqüència i, socialment, no és com la conurbació parisenca de Clichy-sous-Bois de 2005, per posar un exemple comparatiu. Jesús Badenes, al magnífic article "Els nens de Salt no venen de París" publicat al Diari de Girona, aporta dades rellevants, a les quals n'afegeixo altres que tenen el mateix interès.

A la província de Girona han cremat 578 cotxes en 12 mesos, 93 a Figueres, 66 a Girona capital i només 25 a Salt; a França en aquells 21 dies de 2005 van cremar 9.000 vehicles, cosa que va obligar a la intervenció de l'exèrcit, que va posar les "banlieus" en estat de setge. Els cinc joves d'entre 9 i 12 anys, que van protagonitzar els aldarulls de fa uns dies a Salt cremant cinc cotxes i set motocicletes en una nit, eren veïns d'altres municipis: Lloret de Mar, Figueres i Celrà, i mai van reivindicar millorar socialment; si estaven a Salt era per tractar-se de delinqüents reclusos a centre provincial de menors.

A l'any 2005, Clichy tenia un atur que superava el 40% - en altres "banlieus" arribava al 60% - Salt, on la situació no deixa de ser greu, es troba per sobre de la mitjana catalana, però al nivell de ciutadans del seu entorn, amb una mica més d'un 20% d'atur.

Als barris parisencs, l'atur entre els joves es situava a prop del 30%. A Salt l'atur juvenil està per sota de la mitjana del municipi i en l'últim any s'ha reduït. La taxa més elevada d'atur es produeix entre les franges d'edat per a formar família: quasi un 66% dels aturats de Salt tenen entre 30 i 50 anys.

L'índex d'alfabetització també és diferent. Mentre el 66% dels joves residents a l'extraradi francès no tenen títols o es situen per sota del batxillerat, a Salt a aquestes xifres no s'hi arriba ni entre els joves aturats. Els registres estan per sota de la mitjana: els parats extrangers, menors de 30 anys i amb estudis per sota de sencundària, suposen menys d'un 16% del total dels aturats.

Les "banlieus" franceses formen part de la conurbació de París, que reuneix avui 1,5 milions de persones per sota del llindar de la pobresa. A diferència de Salt, aquestes bosses de pobresa estan formades per homes, joves, solters i sense cap tipus d'arrelament ni reagrupació familiar, que viuen en zones apartade de la ciutat i originalment destinades a allotjaments provisionals dels treballadors que van arribar als anys 50 i 60 dels països africans (la majoria, procedents de les excolònies) en recerca de fortuna. Les barriades es van anar degradant, perquè el nivell econòmic dels seus habitants no augmentava; la manca de recursos anava acompanyada de l'envelliment de la població i de la degradació de l'entorn. Per contra, a Salt, cmb esforç, només trobariem alguna semblança demogràfica al barri centre, un espai que al mateix ajuntament ha decidit esponjari reduir la densidad d'habitatges en els propers anys: aquest sector té uns 5.000 habitatges i durant els últims anys ha rebut 14.000 immigrants.

A Salt, és el sistema pròpiament dit qui lluita per a assimilar als joves, mentre a França era la mateixa estructura social que els marginava. I podriem seguir.

La crítica especulativa del curt termini, basa en teories estandaritzades sense base científica ni empírica, pot portar conseqüències irreparables a la llarga, sobretot entre les persones que viuen a Salta, hagin nascut allà o no. La seva ciutat ni és, ni mereix ser, el camp virtual d'operacions racistes en què l'estem convertim. Bombolles ètniques, no! Ja en vam tenir prouamb el totxo.

Per a qui no coneixi Salt, dir-li que el 43% dels seus 31.000 ciutadans són immigrants. Un percentatge que, a tot Catalunya, només supera Guissona, tot i que amb una particularitat, aquesta localitat té poc més de 7.000 habitants i pràcticament tots treballes a la gran fàbrica de productes càrnics que dóna vida al municipi.

La història de Salt no és molt diferent a la de qualsevol altra població veïna a una gran ciutat, Girona, en aquest cas. De fe, el 1975 va passar a convertir-se en un barri de la ciutat d l'Onyà fins que el 1984 va tornar a independitzar-se.

Durant les migracions dels anys seixanta es van construir centenars de pisos de protecció oficial per a acomodar als treballadors de la florent indústria tèxtil. Les condicions de vida van millroar i, poc a poc, els habitants de Salt es van anar mudant a altres municipis, com Quart, molt abans que arribés la immigració actual. Els seus pisos, que seguien sent barats, els van ocupar immigrants estrangers, treballadors de la construcció, en la seva majoria. Durant 10 anys, la població immigrant va passar d'un 10 a un 43%, o el que és el mateix, Salt va passar de 1.300 a 14.000 immigrants, i el creixement demogràfic va anar acompanyat d'una progressiva degradació del centre del municipi, en particular.

Amb la segona onada migratòria, van començar a crear-se ambients de caràcter suburbial. L'atur va posar el seu gra de sorra: el 25% dels immigrants i el 13% dels autòctons estan aturats i el líder del partit polític ultradretà Plataforma per Catalunya (PxC), va anunciar que té previst presentar-se a les eleccions municipals del proper mes de maig.

A Salt conviuen un total de 77 nacionalitats. 17.739 veïns (56% ) són espanyols; 5.032 (15%) són marroquins; 1.863 (6%) gambians; 1.272 (4%) hondurenys; 728 (2%) maliencs; 554 (1,7%) senegalesos.

Salt, a més també viu un fenomen particular i és que, a mesura que la població immigrant creix, disminueix la població espanyola.

Un canvi poblacional d'aquestes característiques és difícil de gestionar. El propi urbanisme de la ciutat tampoc ajuda. El centre de Salt té una de les densitats més elevades de Catalunya. El barri centre ocupa 0,4 km2, amb una població de 16.000 persones. És a dir, 36.000 habitants per km2 i 17.500 habitatges per km2. Una densitat, doncs, de població i habitatges altíssima, on conviuen un 70-80% de la població estrangera amb només un 20-30% de la població autòctona.

A casa nostra, tot i les significatives onades migratòries dels anys trenta i cinquanta del segle passat, el fenomen migratori extracomunitari és recent si ho comparem amb alguns països europeus com França o Anglaterra. Només a Barcelona l'increment de la població estrangera empadronada en els últims deu anys ha passat de 54.000 de l'any 2000, a més de 295.000 persones a l'any 2009. Un augment que ha calat en tots els estrats de la ciutat, i ha modificat de manera contudent el paisatge social, econòmic i cultural.

Aquesta confluència de població estrangera ha donat una enorme diversitat de llengües, cultures, creences, valors i cosmovisions del món. Una riquesa que en molts casos queda relegada a un segon pla perquè sobresurten els conflictes i prejudicis fruit, en gran part, dels estereotips negatius que es projecten sobre la població a la qual es denomina "immigrant". Aquests tòpics negatius es produeixen sobretot pel desconeixement de "l'altre". Es podria apuntar a factors com l'educació (familiar i escolar), els clixés de les societats d'origen o les imatges dels col·lectius d'immigrants projectades pels mitjans de comunicació, com els principals responsables.

En l'última dècada la immigració ha estat un dels temes més controvertits en els mitjans. I ha quedat demostrat que tenen molt a dir i a aportar en la gestió de la diversitat, ja que són un referent fonamental, i sovint únic, en la creació de l'imaginari col·lectiu sobre els processos d'immigració i convivència social. No obstant això, i malgrat les iniciatives que es promouen per a un canvi d'orientació, les programacions vinculen amb excessiva freqüència la diversitat amb conflicte o pobresa i recorren a (re)presentacions de la població d'origen estranger primer com a immigrants i després com a ciutadans.

La programació
Els informatius i la representació de la població estrangera en la programació general són la clau de l'anàlisi de la immigració en els mitjans de comunicació. Migracom considera que els informatius tendeixen a representar la realitat migratòria amb una mirada tripolar, representada per la política, els conflictes i l'arribada. Segons aquesta mirada, els mitjans es dissenyen, s'estructuren i s'editen partint d'una perspectiva eurocèntrica. Per exemple, en els conflictes (actes delictius i violents), en els quals hi ha implicada la població immigrant o estrangera com a agressora, com a víctima o totes dues coses alhora, el gentilici adquireix molta importància. Tan és així que ni mor, ni agredeix, ni delinqueix una persona amb noms i congnoms, sinó un bolivià, un equatorià o un marroquí.

L'arribada de "cayucos", de la població africana a les costes espanyoles ha estat el drama més televisat. Sorprenentment, les estadístiques indiquen que les entrades a Espanya per terra i aire superen amb escreix l'arribada per mar i que a Barcelona només el 7% de la població estrangera és d'origen sud-saharià. En canvi els mitjans han desencadenat una alarma social desproporcionada i han donat a entendre que aquesta arribada era una invasió.

Malgrat aquestes dades, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals - CCMA considera que els mitjans informatius fan l'esforç de tractar de forma adequada la immigració. Qualificatius com "il·legals" o "arribada massiva" comencen a pertànyer al passat i pocs mitjans mostren immigrants morts o ferits. Però encara així, com comenta Carles Solà (director de Tot un món - TV3), continua tenint un valor informatiu mostrar o denominar així la immigració, sobretot quan algun euronacionalisme augmenta la pressió impulsat per la crisi econòmica mundial.

D'altra banda, les programacions no s'han normalitzat. És a dir, no es representa la diversitat que hi ha als carrers en els programes de debats, entrevistes o fins i tot en les sèries de ficció. L'aparició de la població estrangera en els mitjans es deu, sobretot, al seu origen o a la seva trajectòria migratòria. Tot i aquest fet, en els últims anys han sorgit una sèrie d'iniciatives que miren d'explicar el fenomen de la immigració i la diversitat social. Prova d'això és l'aparició de programes com Karakia i D'aquíd'allà (Canal 33), Tot un món (TV3), Mosaic (Catalunya Ràdio), Els nous catalans (RTVE), Infosidiomes (BTV) o Pati Latino (Xarxa de Televisions Locals).

Diversitat d'actituds
Quan parlem d'immigració o de població estrangera ens referim a un ampli conjunt de persones d'orígens, cultures i llengües diverses. Per tant, no hi ha un comportament uniforme del col·lectiu, i menys de cara als mitjans de comunicació. L'actitud que tenen ve determinada per l'edat, nivell d'estudis, gènere, fase del cicle migratori, coneixement de l'idioma vehicular, accés a les xarxes d'informació, procedència... Per exemple, els africans i els asiàtics són els que més miren la televisió de fora amb antena parabòlica. Els llatinoamericans són els que més consumeixen televisió d'aquí. En general, se segueixen més els mitjans dels països d'origen que els d'aquí. Aquest fet no només es deu a raons lingüístiques sinó també a qüestions d'identificació amb la programació emesa.

Iniciatives per al canvi
La Televisió Pública Catalana (TVC) ha creat la Comissió de la Diversitat. Aquest òrgan té la funció d'analitzar i fer propostes encaminades a la normalització de la presència de la diversitat cultural i a millorar el tractament del fenomen de la immigració i de les persones immigrades. L'objectiu: que a la llarga es parli menys d'immigrants i més de ciutadans heterogenis, als quals els serveis públics, la ràdio i la televisió tenen l'obligació de fer visibles. Per això, entre altres accions proposen que la immigració es representi en els programes no només pel seu origen o per la seva trajectòria migratòria.

En els últims anys també s'han promogut jornades i seminaris dirigits a persones relacionades amb els mitjans de comunicació i a les associacions d'immigrants amb la finalitat de reflexionar sobre el paper dels mitjans de comunicació en la construcció i transmissió de discursos. Cal destacar les jornades de formació impulsades per la CCMA (juny 2010 - Catalunya Ràdio i TVC) que pretenien facilitar instruments per millorar el tractament informatiu i social de la immigració.

Els darrers deu anys s'han multiplicat els espais específics sobre diversitat cultural i immigració a les graelles de televisions i ràdios d'àmbit local i nacional. Gran part d'aquesta producció audiovisual està recollida al Fons Documental que tenim a disposició d'investigadors i professionals de la comunicació i que ja està conformat per més de 300 produccions audiovisuals comptant tots els capítols disponibles d'alguns programes de llarga trajectòria.

Entre els programes que hem recollit destaca la diversitat que hi trobem i que és una de les particularitats del Fons Documental. En primer lloc, alguns d'ells són produccions de televisions i ràdios mentre que altres són treballs d'associacions, productores i institucions catalanes. Divergeixen, també, pel que fa a les trajectòries: alguns dels programes recollits han estat a la graella només una temporada, altres s'han mantingut en antena durant moltes temporades i també hi trobem reportatges o documentals puntuals. D'altra banda, hi ha molta pluralitat pel que fa a l'enfocament des del qual tracten la diversitat cultural: des de l'àmbit gastronòmic, quotidià o de trajectòria de vida, entre altres.

Inicialment, aquests programes han tingut un paper fonamental per tal d'explicar a la població autòctona les realitats diverses que conflueixen dins de la catalogació d' "immigració" i trencar estereotips fonamentats en el desconeixement. Són espais en què les persones migrades prenen protagonisme i es presenta el fet migratori com una realitat enriquidora, defugint de les dinàmiques dels espais informatius en què, per la rutina pròpia de funcionament i les lògiques de selecció informativa, la immigració es presenta majoritàriament com un fet emminentment problemàtic o amenaçador. Tenint en compte que els discursos de rebuig a la diversitat cultural encara són presents, aquests espais encara són una eina útil per fomentar la convivència en la diversitat.

No obstant, deu anys més tard que Catalunya hagi esdevingut un país de migració és el moment de fer un pas més enllà i que la diversitat cultural no es redueixi a aquests espais específics si no que impregni les cadenes i emisores en tots els seus sentits. Les dades demogràfiques ens demostren que la immigració no és un fet conjuntural si no que és una realitat que ha transformat la societat catalana de manera estructural. Per tant, periodísticament també l'hem de tractar com a tal. I, amb aquest objectiu en ment, és important que la diversitat es visualitzi en tots els àmbits de la programació i que sigui una aposta de la direcció de les diferents cadenes i emissores catalanes.

Com a espectadors i consumidors dels mitjans de comunicació ens hem d'habituar a veure cares diverses a la pantalla i trobar-nos sèries de ficció, pel·lícules o documentals produïts en contextos culturals allunyats dels que estem familiaritzats. Només d'aquesta manera la nostra mirada a la pantalla madurarà i els mitjans es convertiran en espais de confluència de cultures, en espais d'interculturalitat.

Quan parlem de televisió intercultural parlem d'un canvi d'enfocament a nivell global. No es tracta de representar col·lectius de persones immigrades si no que es tracta que els mitjans de comunicació facin un esforç per tal d'integrar en tots els sentits totes les diversitats que conformen la societat catalana actual. Per tal de fer aquest exercici, és fonamental començar per integrar aquesta diversitat (en l'àmbit cultural, però també pel que fa al sexe, edat o condició socioeconòmica) en el si dels mitjans, és a dir, en les plantilles. D'aquesta manera el treball de traslladar la realitat diversa que conforma la nostra societat a la pantalla, els micròfons o les pàgines dels diaris i revistes es donarà amb total naturalitat.

Algunes assignatures pendents pel que fa a aquest aspecte són les tertúlies o les columnes dels diaris, espais que generen opinió i en què predomina clarament un prototip d'opinador i, per tant, un tipus molt determinat d'opinions. Totes les persones tenim reflexions al voltant de l'actualitat política, econòmica i social i el fet que les persones que tenen un espai habitual on expressar-la fossin diverses seria molt enriquidor per tal de presentar espais d'opinió plurals.

La meta dels mitjans interculturals és que els mitjans esdevinguin espais on no hi hagi una dominància tan clara d'un model cultural i on conflueixin amb dinamisme i naturalitat diverses concepcions culturals. El camí cap a uns mitjans que absorveixin intrínsecament la diversitat cultural serà llarg, però tots els passos que anem realitzant ens aniran apropant a aquest objectiu.

Superar el tractament informatiu "victimista" de les dones

Marta Macias, directora de la Fundació Ajuda en Acció a Catalunya i Balears va obrir l'acte remarcant la importància del debat i la reflexió conjunta entre els MMCC i els diferents actors de la cooperació al desenvolupament, i va convidar als participants ¡a analitzar de quina manera alguns mitjans de comunicació representen les dones i las relacions de gènere

L'informe "Anàlisi de gènere de la cooperació al desenvolupament en els mitjans de comunicació", centra la seva primera part en l'estudi dels diferents enfocaments de desenvolupament amb perspectiva de gènere, la segona part es dedica a elaborar 5 eixos d'anàlisi que contribueixen a l'examen d'alguns exemples de representació de la cooperació internacional en la premsa escrita, en la televisió i en la ràdio. (Secció + cooperació del diari Avui, el reportatge "Haití: hora zero" del 30 minuts, i el programa Solidaris de Catalunya Ràdio)

Eduard Sanjuan, director del programa setmanal de TV3 30 minuts, va explicar perquè el reportatge analitzat sobre Haití donava un veritable protagonisme a les dones: "el nostre programa ens permet una certa reflexió - i ens vam adonar que en la informació diària el paper de les dones quedava ocult o les exposava només com a víctimes, i estava clar que les que estaven traient a la seva comunitat i les seves famílies endavant, ja des de l'inici dels terratrèmols, eren grups de dones organitzades". Rita Marzoa, directora del programa de ràdio Solidaris va agrair la menció positiva del programa que dirigeix a Catalunya Ràdio, i va comentar que resultava difícil, en el marc de la inèrcia diària del treball i de la manca de temps, aturar-se a pensar en el paper de les dones i ressaltar-ho. D'altra banda, l'informe, que jutja molt durament l'absència de les dones en la majoria dels mitjans, també destaca com a exemple positiu la secció setmanal de "Cooperació", de doble pàgina al diari Avui, i es va felicitar a les periodistes responsables de la mateixa, encara que cap d'elles va poder assistir a aquesta taula de debat.

Més perspectiva de gènere en totes les informacions

Segons Elvira Altés, professora i investigadora de gènere: "cal superar la idea de que perspectiva de gènere és publicar més notícies de dones malgrat que també les seves accions mereixin una major presència -subratllava, però, que el que cal preguntar-se davant de cada notícia és com afecta a homes i dones. La perspectiva de gènere representa l'eix central en el progrés cap a una comunicació que compleixi amb els objectius d'informar, generar opinió i remoure consciències ". Segons ella, és necessari identificar els elements claus en l'estructura de les relacions desiguals de poder i, en conseqüència, cercar informació entre les dones, i preguntar-les sobre tots els assumptes informatius. Pel que fa a la cooperació, Silvia Galià, responsable de premsa de la FECONG (Federació d'ONGD), remarcava que "es tracta d'informar i comunicar sobre cooperació al desenvolupament des d'una visió positiva i més igualitària, tot fent una major pedagogia entre periodistes i mitjans sobre el treball i resultats de la cooperació en clau femenina ".

Eva Peruga, defensora Igualtat d'El Periódico de Catalunya, va expressar que en el mitjans corren mals temps per a la cooperació i la solidaritat: "Vivim un moment polític i econòmic complicat, i la perspectiva de gènere no és una prioritat. Es dóna més importància a temes polèmics com el burka, que les pròpies dones que els fan servir... Segons ella "tot té un component d'espectacle, i sembla que ens interessi més la" pornografia de la pobresa" que conèixer les causes o aportar solucions. Segons ella, l'única manera d'avançar és "fer lobby i pressionar per tal que s'introdueixin en els mitjans altres mirades, i altres temes".

Tant les i els professionals de la informació com l'àmplia representació del món de la comunicació i les ONGD, van estar d'acord que "la inclusió de la mirada, el treball i les propostes de les dones ens porta una informació més rica i inclusiva, en la qual la diversitat, la interculturalitat i la igualtat de gènere sigui una realitat ". "És a dir - en paraules d'Esther Fernández, directora d'incidència social de TV3- en donar una imatge més completa i menys estereotipada que permet crear un pont entre diferents realitats en el món i deixar de reforçar idees preconcebudes i discriminatòries". Per la seva banda Gemma Lienas, escriptora i feminista, que publica un article d'opinió setmanal a El País, es va mostrar una mica escèptica i va comentar que segueix sent molt difícil aconseguir una veritable atenció dels mitjans tradicionals, "i no obstant això tenim el camp de les noves tecnologies al nostre abast. Cal seguir impulsant mitjans alternatius, blocs, augmentar la nostra presència a les xarxes socials d'Internet, perquè s'ha d'arribar al públic més jove. Sabem que la joventut ja no busca la informació en mitjans impresos ni a les cadenes de televisió, sinó en els espais interactius d'Internet, en fòrums i també a la ràdio"

A l'acabament del debat es va llegir un informe de "Recomanacions" consensuat entre Ajuda en Acció i Intered, dirigit a periodistes, mitjans de comunicació i representants d'ONGD.

• Una metodologia d'indagació i recerca, amb el suport de la producció audiovisual informativa, de ficció i de diferents mitjans, per tal de desenvolupar el pensament crític i la capacitat investigadora dels nois i les noies, en un entorn de treball que ja comença a resultar familiar per al professorat i també per a l'alumnat, com és el de les eines en web 2.0.
• Una metodologia col·laborativa, que fomenta la participació i el desenvolupament d'estratègies de treball en equip entre l'alumnat, amb rols diversos, propis de la producció audiovisual i periodística, i tenint en compte les possibles desigualtats dels alumnes quant a nivell de competència lingüística, informàtica, etc., i també amb la possibilitat de dur a terme activitats entre centres educatius.
• Una metodologia activa, que tot aprofitant les tecnologies de l'aprenentatge i el coneixement, desenvolupa les competències de l'alumnat perquè esdevingui un comunicador democràtic i creatiu de les seves realitzacions audiovisuals.
• Una metodologia constructivista que, per mitjà de les produccions textuals, visuals, sonores i audiovisuals genuïnes que generen els nois i noies, fomenta la recerca interactiva i la construcció de coneixement. Es tracta de fomentar propostes audiovisuals alternatives de qualitat, en la línia dels manuals d'estil que promou el CAC i la Mesa per la Diversitat en l'Audiovisual.

Fins al moment, s'han preparat sis unitats de treball, amb els temes següents:

• Arribades per mar
• Símbols identitaris
• Prejudicis i estereotips
• Mercat laboral
• Oci i temps lliure
• Malalties mediàtiques

En cada unitat de treball, el procés d'aprenentatge es presenta en dues fases. Abans però, es presenta un estímul audiovisual (notícia, breu reportatge, curts cinematogràfics, espots publicitaris, còmics, fotos, etc.) que ha de servir per motivar sobre el tema i sobre el suport físic que es vol treballar. A partir d'aquest estímul, la unitat presenta la tasca final que haurà de fer l'alumne, sempre com a producte d'un treball en equip. En aquest moment, l'aprenentatge s'organitza en dues fases.

En la primera fase, d'anàlisi, es presenten un seguit d'activitats per aprofundir en el coneixement conceptual del tema (en el tema d'arribades per mar, per exemple, s'estudien dades demogràfiques i de moviments migratoris), per tal que l'alumnat disposi dels elements suficients per abordar la segona fase. De fet, la primera fase pretén una presa de posició per part de l'alumnat sobre el tractament mediàtic del fenomen estudiat i despertar-lo la inquietud per realitzar produccions audiovisuals alternatives i de qualitat. Així, a la segona fase, de producció, s'agrupa l'alumnat en equips de treball, on cada un dels membres adopta un rol especialista, semblant als que es posen en pràctica en la producció audiovisual (documentació, redacció, etc.) i segons el producte final (expert en imatge, expert en text, expert en documentació, etc.). Cada un dels "experts" aporta la seva part en l'elaboració del producte final; de manera alternativa, segons el nivell tècnic de coneixements, el professorat pot optar per fer una sessió prèvia amb cada grup d'experts, per tal d'assegurar un domini suficient de la seva àrea d'expertesa. Els equips interdisciplinaris decideixen autònomament les seves propostes i les presenten a la resta de la classe, bé per mitjà d'un espai col·laboratiu (wiki, blog) bé directament a classe. El material proposa que les presentacions es pengin en espais col·laboratius per intentar que també altres centres educatius hi participin i facin créixer les propostes. L'activitat es tanca amb una proposta autoavaluativa, individual i de grup, per tal d'assegurar uns mínims aprenentatges.

En tot moment, el paper del professorat és de facilitar el procés d'aprenentatge, tot orientant l'alumnat en cada un dels moments del procés, especialment en la part on els continguts puguin presentar una certa dificultat. Entenem que les propostes presentades han de ser contextualitzades segons les característiques de cada classe, el moment del curs i sobretot l'actualitat mediàtica de cada moment. Els materials es troben disponibles a la xarxa de recursos educatius del Departament d'Educació (XTEC): http://phobos.xtec.cat/pctac/diversitac

Per Laura Muñoz, Psicòloga. Barcelona, maig 2010
Extret d'àmbit maria corral d'investigació i difusió

Potser el context on millor es reflecteix el nou fenomen de la multiculturalitat és l'escola, i en l'actualitat podem trobar centres educatius on reben classes alumnes de fins a trenta nacionalitats diferents. Així, l'escola sorgeix com un entorn privilegiat per a l'acostament entre cultures i l'enriquiment que suposa per a l'alumnat. Referent a això, Ángel Gabilondo, ministre d'Educació d'Espanya, sosté que avui és clau trobar una oportunitat de creixement en la diferència i una «riquesa extraordinària» en la interculturalitat, ja que permet compartir altres formes de vida i altres valors. D'aquesta manera es pretén mostrar la multiculturalitat i la diversitat en general a les aules com un fet enriquidor per a l'educació de l'alumnat, entesa com un procés integral que inclou no tan sols l'adquisició de coneixements, sinó també la capacitat de viure i conviure en societat, sent com és la nostra societat actual considerablement fluctuant i diversa.

Tot i això, per a aprofitar realment les potencialitats de la diversitat cultural a les aules és necessari anticipar-se a les necessitats i reptes que comporta. Professorat i comunitat escolar en general han manifestat un interès creixent pel fenomen de la diversitat cultural a l'escola i demanen noves estratègies per a afrontar la nova realitat de les aules. Si bé les administracions estatals i autonòmiques mostren una gran sensibilitat pel que fa a la multiculturalitat als centres educatius, encara fan falta eines concretes que contribueixin a gestionar dia a dia els centres educatius.

Com assenyala Carlos López Cortines, secretari general de la Federació d'Ensenyament d'UGT, amb l'arribada de la immigració es va produir un replantejament del nostre sistema educatiu i va sorgir un nou interès per renovar metodologies, més d'acord amb aquesta realitat. Fa tot just deu anys que es van portar a terme les primeres mesures per a la integració de l'alumnat immigrant, sovint voluntaristes i improvisades. L'enfocament actual, però, pretén abandonar aquestes mesures específiques «dirigides a un col·lectiu concret, i basades en la teoria del dèficit, sense tenir en compte les individualitats» i anar més enllà, plantejant la diversitat com una potencialitat i defensant la capacitat de l'escola com a agent de canvi, no solament de l'alumnat, sinó de la societat en la qual es troba inserida.

Recentment han sorgit diferents propostes de professors i investigadors per al millorament de l'educació a les escoles espanyoles partint d'una perspectiva multicultural. Una possible intervenció davant l'heterogeneïtat cultural en els centres educatius passa per fomentar l'autonomia de la comunitat educativa del centre. D'aquesta manera, Antonio Bolívar, catedràtic de didàctica i organització escolar, proposa ampliar les formes de participació del professorat, personal del centre, alumnat, famílies i comunitat en la gestió dels centres. Més autogestió per part de la comunitat educativa i la seva participació no tan sols dintre els límits estrictament curriculars de les assignatures, permetria promoure el desenvolupament de projectes educatius singulars, construïts amb la participació de la comunitat escolar i, per tant, contextualitzats i adaptats a les demandes de l'entorn, com ara projectes que serveixin per a la gestió de la diversitat en l'alumnat.

En altre ordre de coses, autors com Fernando Trujillo, de la Universitat de Granada, assenyalen la rellevància de fomentar la inclusió d'un projecte lingüístic de centre dintre el Projecte Educatiu de Centre (PEC). Trujillo assenyala que la sola competència en comunicació lingüística explica per si mateixa bona part dels resultats escolars dels estudiants, i la incidència de destreses com la lectura o la comprensió oral determinen el grau d'èxit dels escolars, cosa que situa la creació d'un projecte lingüístic com una necessitat clau per a la millora del rendiment en centres amb alumnat multilingüe. Amb aquest objectiu, proposa afavorir la trobada de professorat d'un mateix centre i de centres diferents per a l'elaboració del Projecte Lingüístic de Centre i la difusió d'experiències i bones pràctiques, així com la creació de vies de participació de les famílies i de convocatòries específiques per a la investigació i el disseny de propostes curriculars i de materials educatius vinculats al Projecte Lingüístic de Centre.

Així mateix, altres propostes relacionades amb la gestió de la diversitat cultural a les escoles plantegen l'ús de les TIC com a eina per a tancar la bretxa comunicativa, el foment d'una acció solidària de suport educatiu a poblacions en desavantatge social i cultural, o l'avaluació de l'actuació dels centres educatius i el professorat amb relació a la inclusivitat i la interculturalitat.

En definitiva, l'arribada a les escoles d'alumnes d'orígens diferents i les seves famílies ha aportat al sistema educatiu l'entrada de nous valors i ha servit de motor de canvi per a la comunitat escolar. Si bé fins ara la intervenció davant d'aquesta realitat se centrava en l'atenció a la diversitat, potser ha arribat el moment de canviar aquest enfocament cap a la recerca de la igualtat educativa, fomentant la participació activa de pares i mares, professorat i alumnat en aquest procés de canvi.

Alexis Cumberbatch
Coordinador de l'Institut de Comunicació Intercultural de Catalunya (ICICAT)



La política catalana es troba en una situació de permanent canvi, després dels vint-i-tres anys de l'era del pujolisme, representada per les dues legislatures de coalició d'esquerres i catalanista, i de la creixent irrupció en els darrers anys de diverses corrents ideològiques que han cristal·litzat en nous partits enfrontant-se al model tradicional bipartidista imperfecte de l'Estat espanyol i multipartidista en el cas de Catalunya. Aquesta fragmentació política també té el seu referent en la societat catalana cada cop més diversa, complexa, formada per una gran heterogeneïtat de cultures que acaben composant una Catalunya originada per la suma de diversos microcosmos. Si s'ajunten aquests dos fenòmens, el del món polític per una part, on actualment és focus de diversos casos de corrupció, i per l'altre, el d'una societat catalana afeblida i immersa en la pitjor crisi econòmica des de l'any 1993, situació aprofitada des de diversos sectors per remarcar l'alt grau de comunitats immigrades a Catalunya si es compara amb els índex d'altres zones del territori espanyol. El resultat d'aquesta situació és el de la desafecció ciutadana i descrèdit dels valors ètics. Dins d'aquest contexte, es podria intuir que les properes cites electorals al Parlament de Catalunya d'aquesta tardor i de les municipals de l'any vinent donaran una resposta, per part de la societat amb dret de vot, de com és i de com vol que sigui la seva Catalunya a curt i mig termini.

Si es focalitza l'atenció a la campanya política de les anteriors eleccions municipals de 2007, es pot observar que hi ha alguns temes que generen controvèrsia en un determinat moment, com és el cas d'una crisi alimentària, però que desapareix sobtadament mesos després d'ocupar portades de les capçaleres de referència. Destacable és, en canvi, que el cicle del tema de la immigració continua despertant, encara en aquesta legislatura, un protagonisme clau dins de les preocupacions de la ciutadania. Si en aquella cita electoral es volia acotar exclusivament el fenomen de la immigració amb tota la seva problemàtica en poblacions i en fets aïllats molts concrets, contextualitzats on la pressió de la immigració és més alta, com són el casos de les poblacions de Vic, Salt o Badalona. Anys més tard aquesta inquietud, segons les diverses enquestes d'opinió, no només ha augmentat en aquests nuclis urbans sinó que s'ha exportat cap a altres poblacions i amb la novetat destacable d'arribar a afectar lleugerament el rerefons del discurs ideològic a formacions polítiques sense cap sospita xenòfoba com són CiU o el PSC. Aquesta situació de convulsió veïnal es pot apreciar amb els debats suscitats tant en els consistoris de Vic com el de Salt amb una manera de gestionar la crisi radicalment diferent. Des de la perspectiva de l'Ajuntament de Salt es va gestionar les denúncies dels ciutadans sobre l'inseguretat majoritàriament sobre un barri en concret, on els musulmans són majoria, arribant a l'escenificació d'un consens entre els "immigrants" i del conjunt de la població a través dels seus òrgans de representació al consistori de Salt de la mà de l'alcaldessa Iolanda Pineda. En canvi, l'Ajuntament de Vic ha volgut solucionar la situació d'irregularitat en la què es troben alguns nouvinguts amb una mesura polèmica consistent en denegar el padró als immigrant amb les conseqüències adverses que origina a la sanitat pública i a l'escolarització dels seus infants. Finalment des del PSOE ha instat a l'alcalde viguetà a desistir de la seva actitud. A aquest debat s'ha afegit també els darrers dies el Partit Popular de Badalona amb un pamflet que està creant controvèrsia en el que es rebutja als gitanos romanesos.

Precisament la campanya electoral del PP de Badalona, una formació política que pertany al Partit Popular a nivell estatal, es va centrar principalment en els problemes de convivència que existeix amb la població immigrada mitjançant un vídeo de propaganda política anomenat "7 minutos", on es descriu la situació paupèrrima en què es troba la localitat badalonina com a conseqüència de polítiques errònies segons la seva visió. L'audiovisual, distribuït per canals alternatius a la televisió com és la plataforma Youtube a través d'internet, es va difondre per totes les xarxes socials ràpidament. El vídeo mostra una sèrie de fragments d'entrevistes d'un reporter realitzades a una mostra de badalonins a peu de carrer descontents de la gran quantitat d'immigrants àrabs que hi ha, de la degradació i de l'augment de robatoris als barris; mostrant-se en contra del projecte de construcció d'una mesquita en terreny públic i defensant l'eliminació de totes les ajudes dels col·lectius estrangers a favor dels autòctons.

En una societat democràtica es poden defensar totes les postures ideològiques perquè això és el que ha fet que moltes persones se sentin representades per l'àmplia oferta política que existeix al Parlament de Catalunya. El que si podria plantejar seriosos dubtes és el fet d'agitar a les masses amb missatges persuasius demagògics i en alguns casos, fins i tot, irresponsables com en el cas de les consignes emeses des de les files de la Plataforma x Catalunya (PxC). La popularitat que estan adquirint algunes de les consignes que defensa aquesta formació qüestiona les polítiques dels grans partits de govern de que alguna cosa no s'ha realitzat de manera correcte. S'ha volgut simplificar en excés els temes claus que garanteixen la convivència sense abordar-los detingudament per garantir la cohesió social de Catalunya.

La campanya política a la Generalitat de Catalunya 2010 i sobretot les eleccions municipals 2011 poden marcar un abans i un després en l'imaginari col·lectiu català pel que fa al debat sobre el fenomen migratori i més si partits minoritaris són emulats per les grans forces polítiques.

Entitats com l'Institut de Comunicació Intercultural de Catalunya (ICICAT), conseqüents amb l'evolució que estan experimentant els discursos dels partits polítics en relació al fenomen migratori, amb les noves preocupacions de la societat civil i amb l'evolució de les formes de propagació d'aquests missatges a través de nous canals de comunicació com les xarxes socials i de nous grups de pressió ha endegat una nova línia d'investigació per tal d'estudiar la gestió de la campanya propagandística dels partits polítics en les dues properes cites electorals que hi haurà a Catalunya.